HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen les persones estimades
-els primers amors,
els segons, els tercers...-,
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un bell ciri...
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens atiparem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixen indefensos,
en la quietud i la pau dels peixos d’un estany
o del mestre de ioga...

Montserrat Gallart i Sanfeliu
(2n premi de poesia en català al VIIIè concurs
de poesia del Fòrum Cultural La Guineueta)