ARQUETIP

A Soúnion no s’acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de seda
que embolcalla l’indret.
El vent respecta l’únic arbre
curtit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s’amaga rere l’estol d’illes
i, en posta encesa d’un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l’harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m’hi sento menys en fals
que davant teu.