EN MEMÒRIA D’UNA SOBIRANA (2)
Hace 16 años
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Mi lista de blogs
Datos personales
- Montserrat Gallart
- Montserrat Gallart Sanfeliu va néixer a Barcelona el tercer decanat del maig del 1953 i, tot i que sempre ha viscut en aquesta ciutat, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Els seus números de bon averany solen ser els senars, llevat del 2 i del 10, que de vegades també tria. En colors, es decanta pels diferents tons del blau, pels negres, blancs i, especialment, pels burdeus. I col·lecciona ventalls i punts de llibre. Li agraden la música clàssica -el Barroc i Bach sobretot-, la grega, les havaneres, Lluís Llach i Mª del Mar Bonet. És Doctora en Filologia i traductora de diverses llengües, entre les quals el grec modern; va exercir docència durant sis anys a la UAB. Va ensenyar llengües en l'àmbit de la secundària de la púbca durant 32 anys, i no dubta a sostenir que la professió docent -o la condició de pedagog- és com un sacerdoci: imprimeix caràcter. Actualment la seva vida professional se centra en l'escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Anna Comas
Sóc periodista i he dedicat a l’ofici més de 40 anys. 36 a la ràdio. Potser no hi ha res més allunyat de la poesia que el llenguatge radiofònic. Ha de ser concís, concret, sintètic, deutor de la brevetat, a l’altra banda de la paràfrasi o de la metàfora. No més imatges que allò que es veu i s’explica en el moment, immediatesa, simultaneïtat, presència en primera persona, intermediació, interpretació d’allò que passa perquè el qui escolta conegui de primera mà i en el moment que passa el tros de realitat que el periodista li explica. Fora sentiments, fora subjectivitat. La poesia es tot el contrari, és el JO, més implícit que explícit, a través de la imatge verbal i la paraula, sovint difícil. Per això m’agrada escriure poesia, perquè em resulta alliberadora de l’esdeveniment diari, i perquè són mots que brollen des de l’estómac fins i tot. De ben endins. Sense estructura, gairebé sempre, amb la llicència que donen les “muses” inspiradores: ja sigui en forma dels paisatges que ens donen vida, ja sigui en el record feixuc de moments que ens han tret bocins de vida. També sóc sociòloga. I això m’ha ensenyat a descobrir tot allò que s’amaga sota les aparences de realitat, de les coses tal com són, que no són mai com són: ni les coses, ni les persones. I això s’acosta una mica més a la poesia, perquè només en termes poètics ens atrevim, potser, a descobrir tot allò que amaguem en aquell racó fosc del misteri de la vida individual de cadascú. Tinc 63 anys, visc a Barcelona, miro d’escriure, també novel•la, i el meu refugi és Cadaqués.
No hay comentarios:
Publicar un comentario