HIPÒTESI

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen les persones estimades
-els primers amors,
els segons, els tercers...-,
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un bell ciri...
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens atiparem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense sotracs ni ventades emocionals
que aquí ens deixen indefensos,
en la quietud i la pau dels peixos d’un estany
o del mestre de ioga...