Barbie

Creu que la terra tremola al seu pas.
Sabates mínimes d’agulla
li fan dibuixar la ziga-zaga del desequilibri:
no hi fa res, ella avança.
Corre adelerada cap a la caça...
Faldilla bombada i curta,
que es balanceja ignorant de tot.
Dona de vitrina, cervell buit,
brusa cenyida i escot d’horitzó.
Llueix bosseta menuda i llampant
i uns cabells tenyits i ben planxats
que –com els ulls- no són els seus.
Nina de drap, capa de maquillatge,
corre adelerada cap a la caça
i existeix només per la mirada de l’altre.
D’aquí a una estona, es mesurarà
amb altres nines de drap,
i així un dia, i un altre,
amb vestits mínims
i maquillatges extremats;
canviarà sovint el tall i el tint,
per no perdre oportunitat en la caça...
Fins que un dia, potser, en la imatge
que li torni un mirall crític i veraç
-si és que el troba-,
descobrirà que té un cos inútil,
del tot deshabitat.