Espígol

No ploro el que vaig perdre
perquè res no és perdut...

L’espina que duia clavada
s’ha anat desprenent amb els anys:
oblit profund, memòria de tot
exempta de ressentiment.
Voldria retrobar-te,
però la solitud
no s’emplena amb un nom...

Malgrat tot, puc tornar a dir que t’estimo
amb aquell amor de gust de cirera
i d’albercoc madur.
No hi fa res que tu hagis tancat la capsa
de la tendresa, que la tinguis
segellada per sempre més.
L’espígol dels meus pensaments
t’enviarà perfums de reconciliació
de forma imprevisible
fins el dia que es digui la paraula...

AMIGUES DE CABELLS BLANCS

Hem volat per damunt dels turons
hem trencat murs de pedra, duríssims
hem obert camins i dreceres.
Ballant sota la pluja,
amerades de suor i de llàgrimes,
ens hem llençat rient, bojament
cap a les onades.
Nues, despullades del pes de la història,
deixant enrera tabús i cadenes,
ja sense aturador,
hem estrenat noves vides.
I ara, no obstant,
en aquest punt serè on ens trobem,
amigues de cabells blancs
des de l’alçada de la nostra petita saviesa
contemplem defallides
que no ha arribat l’hora del descans.
El merescut descans
no és encara possible,
perqué cal mantenir,
per les nostres filles
i per les filles de les nostres filles,
el cor amatent,
l’esperit combatiu
ja que, en realitat,
res no ha canviat.