DESERT E

Ernest Descals

El somriure clar del mar de Cadaqués
s’allarga fins la càlida nit horitzontal
de l’avui i dels ahirs que visquérem.
Aquest profund atzur sempre enigmàtic,
única baula que m’uneix a tu
-al record de tu-, encara,
a contracorrent dels anys
i de la mateixa vida.
Sota el llençol blau d’aquest cel,
entre les barques enjogassades
i la tramuntana que corre enfurida per les muntanyes
va néixer per a nosaltres un futur de mel,
que s’ofegà com tants d’altres futurs d’altra gent.
Al cap dels anys m’habita un dol:
no vàrem acomiadar com calia
l’amor que se’ns moria als braços.
Ofego la tristesa a foc lent, i sé
que el meu enyor de tu
durarà més enllà de mi mateixa.

UTOPIA

Poder descabdellar la teva història

i capgirar-te’n l’actual moment;
ofegar el cor que t’ha estimat després,
estripar el temps i fer-lo desteixir
per retrobar els teus ulls i veure’t riure,
per retrobar-me, tota, entre els teus braços
i fugir d’aquesta ombra que em deixares;
per repetir la unió del primer dia
només amb el vestit del naixement.

POETA

La badia obre els ulls a l’infinit

sota un cel estelat i altíssim
que pot aixoplugar tots els desigs.
Vaig teixint xarxes de mots
que atrapin els meus somnis
i els dipositin, clars, sobre el paper.
Pesco versos a l’encesa
i treno, amb ells, la cançó blava
de la paraula poètica.

Meditació a Sa Conca

Brisa silenciosa

de sal i de sol damunt l’arena,
dansa tendra d’infant-déu que cavalca les onades,
petja de dol ardent
curulla de solituds que tornen sense avisar...

El mar,
el mar que sap aixoplugar vaixells i penes;
el mar de l’exili i el de la il•lusió;
el mar, que endreça els pensaments
i emmiralla els meus mots
del matí fins al vespre;
el mar, que amb gest obsessiu s’entesta a besar la riba

el mar que, ben mirat, em dóna la perspectiva de tot.

Bugada

Planxo mocadors del darrer refredat
i les arestes del meu mal caràcter:
cada arruga que alliso, una virtut
que em cal conrear...
Tenim molta bugada
pel poc temps que som en aquest món.
No podem pas desar-la rebregada.