L’AMIC

T’ho explico a tu,

Perquè ets amic;
Això vol dir que escoltaràs en silenci
Les meves paraules trencades.

Compartiràs amb mi
Aquest dol
Que, ja fa tant de temps,
No em permet de sortir a la llum,
Ni caminar pels camins oberts
Per la teva terra
Plana i verda.

M’amago en la foscor
En racons inútils
I tu sempre ets allà,
A la sortida de la cova,
Sorda i muda,
On res no es pot consumar.

Amic del mar,
Amic meu
Espero la teva mà ferma,
La teva mirada blava
I el teu silenci còmplice,
Que m’acompanyen cada dia
En ignorada solitud.

Las puertas

Si una puerta se cierra,

Otra se abre,
Dice el refrán popular.
¿pero, qué sucede
Si quedas atrapado entre todas las puertas?

No hay camino,
Adelante ni atrás;
Ni llave que encaje
En ninguna cerradura
De las que abren o cierran la historia.

Mala jugada la del Destino,
Que te deja varado
Como sirena en la playa del nunca jamás.

Encerrado,
Con el único juguete,
Uno solo, que nos concede la vida:
El sueño,
La quimera.

BOCINS

BOCINS

Avui ha recordat que ja fa temps,
amb mala fe,
potser amb indiferència o amb menyspreu,
un sembrador de malestar
- el podeu anomenar escurçó llefiscós-
li va fer bocins un objecte delicat que estimava:
-versos esbudellats.
Mentre sentia en la seva pròpia carn
l’estrebada de cada esquinçament,
amb cura i paciència,
va agafar el preuat objecte
i el va recompondre en la quietud de la cambra.
Avui el fet li sembla ben llunyà,
ben anecdòtic,
i no l’evoca pas pensant en l’escurçó,
l’acció del qual li repugna,
sinó només perquè té en compte
les felices conseqüències d’aquell mal acte.
Dels nombrosos bocins de la trencadissa
encara li rodolen pel paper alegres confetti de paraules,
constel•lacions de versos que van fent el seu camí
sense que ella els guiï,
i estima encara més la seva creació escarnida.

HIPÒTESI

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen les persones estimades
-els primers amors,
els segons, els tercers...-,
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un bell ciri...
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens atiparem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense sotracs ni ventades emocionals
que aquí ens deixen indefensos,
en la quietud i la pau dels peixos d’un estany
o del mestre de ioga...

NATURA EN GRIS

NATURA EN GRIS

Un exèrcit de núvols ha començat a udolar,
amenaçador, damunt l’esquena del mar.
La pluja tremola i fa pactes
amb les forces més secretes.
El cel és un jardí de tenebres.

Jo espero el seu veredicte.

MOMENT

MOMENT

Cala en blau i tramuntana,
jo endormiscada sota el cel,
l’onada balla el vals de cada dia...

Només voldria sebre on són
les cantonades de la mar
i arrecerar-m’hi,
quan la solitud
-gràvida de tants dols-
se’m fa massa feixuga
i el vent no aconsegueix
endur-se’n tot el llast.

ACOMPLIMENT

ACOMPLIMENT

Un dia sencer, a punt per estrenar,
lliure d’ambicions i de mentides,
opac davant la cobdícia o la difamació,
amb el llorer com a única corona,
sota el sol inexplorat del diàleg i de l’empatia,
sense núvols que neguin la bellesa
de l’olivera
-branques que abracen-
es desvetlla i obre els ulls davant nostre
per embolcallar-nos i ser
escenari de cloenda del llargament
desitjat procés de pau.