Bona tarda i benvinguts,
Moltes gràcies per la vostra presència.
Volia agrair a l’autora que hagi confiat una vegada més en mi per participar en aquest moment de presentació en societat d’una de les seves obres escrites, moment que per a un escriptor sempre és especial, i aprofito també per felicitar-la a ella i a l’editor per l’empresa assolida. I els agraeixo la unió de forces per haver fet que aquesta obra sigui possible, no només pel que fa al contingut, sinó també al format.
Bé, després dels agraïments, voldria fer una breu presentació d’aquesta obra que, pel sol fet de ser poesia, ja és prou significativa i necessària, doncs considero que aquest gènere es mereix un espai més ample a les nostres quotidianitats, sovint massa plenes de prosa.
Jo no parlaré del contingut. Això ja ho fa magníficament el prologuista, Carles Duarte que, entre les moltes distincions que ha rebut, al 1995 va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni de poesia. I la seva aportació a aquesta obra, jo diria que no és un pròleg qualsevol, doncs també resulta ser un pròleg escrit en clau poètica, molt en consonància amb el llibre, un pròleg breu però complert que realment incita a la lectura. Així que desitjo que també gaudiu de les pàgines introductòries, sovint decisives en qualsevol publicació.
Per parlar del títol, Trenat d’onades i remors, s’ha de dir, abans que res, que és suggerent i original. És un títol pensat i dedicat a Cadaqués, el refugi de la Montserrat Gallart. Així doncs, en aquesta obra poètica és imprescindible fer una referència a Cadaqués.
D’una banda podríem dir que Cadaqués és el PROTAGONISTA IMPLÍCIT d’aquest llibre, fins i tot, en certa manera, l’impulsor de molts versos atès que la trajectòria personal de l’escriptora no es pot deslligar del vincle que l’uneix amb aquest indret, un indret on s’hi refugia quan més ho necessita, que l’acull en els moments difícils i que la potencia en els més feliços. Així que Cadaqués, com per a moltes altres persones, representa que fa el paper de tutor espiritual de la meva mare. I és per això que li dono la categoria de protagonista implícit.
Però aquesta vegada, a més a més, coincideix que Cadaqués és un dels PROTAGONISTES EXPLÍCITS de l’obra atès que la segona part, la Pòntica, està dedicada íntegrament als mars, als colors, les olors, els paisatges, les sensacions, les imatges, els records, les pors i les il•lusions que Cadaqués desvetlla als nostres sentits. Si bé en l’obra de la Montserrat Gallart sempre hi ha hagut un Cadaqués tímid i implícit, el que definia abans quan l’anomenava protagonista implícit, amb Trenat d’onades i remors, el Cadaqués de Gallart es fa gran, fa un pas endavant i es mostra preparat per sortir a escena i mostrar-se a través de la seva escriptura. I això fa que llegir-lo sigui molt interessant. L’interès rau en el fet que, si bé a Cadaqués, en general, es fàcil experimentar i sentir bellesa pura davant del que el seu paisatge ens ofereix i suggereix, no tots tenim la capacitat de transformar aquests sentiments i bellesa tangibles en poesia, i és aquest pas el que li agraeixo a la Montserrat. Aquesta és en part, la clau d’aquesta obra, la gran aportació que fa a la literatura. I és que s’agraeix llegir la bellesa de Cadaqués, i en definitiva de la natura, sigui quin sigui l’emplaçament geogràfic, a través de la poesia.
Doncs bé, tancada la part del Cadaqués com a protagonista, ara passo a parlar de l’autora com a protagonista. M’agradaria compartir amb vosaltres la cuina interna d’aquest plat ple de colors, gustos i aromes suculents que és Trenat d’onades i remors. En tenir una relació privilegiada amb l’autora, he pensat que seria interessant compartir i desvetllar una de les qüestions que potser algú més tard voldrà preguntar. Que no és altra que saber com va començar l’aventura d’escriure poesia.
En general, un no es desperta un bon dia i diu: ARA COMENÇARÉ A ESCRIURE POESÍA. Però en aquest cas jo recordo molt bé la iniciació de la meva mare en l’activitat poètica, almenys em refereixo a la INICIACIÓ FORMAL.
La recordo com un moment ple d’entusiasme. De fet, no hi ha gaires coses que aquesta escriptora no faci amb entusiasme, i a més escriure poesia era un repte nou i a la Montserrat Gallart l’apassionen els reptes i sobretot allò que ara està tan de moda que és l’aprenentatge al llarg de la vida, que jo diria que és una condició natural de la seva persona.
Va iniciar la formació a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i el primer any va ser d’impacte per la peculiaritat del curs i de la gran mestra que va tenir, una jove poeta i traductora russa que feia ben exòtica i desafiant l’aventura. Quan arribava a casa, parlava d’aquesta noia amb un respecte i admiració que jo vaig creure durant molt de temps que aquella professora de nom eslau era tota una dama misteriosa i sàvia, d’edat ja ben avançada, i me la imaginava amb un monyo alt que li recollia la cabellera gris i atapeïda i plena del coneixement que tan enlluernava la meva mare. Però quina sorpresa la meva quan m’assabento que la gran mestra de poesia no és altra que una noia que no arriba al mig lustre d’edat. Així doncs, l’aventura poètica començava bé, perquè la vida va fer que tingués molta sort amb la mestra que el destí li tenia reservada. I més tard aquesta sort l’ha mantinguda perquè ha tingut el privilegi de continuar treballant amb tot un mestre de la literatura catalana i sempre a l’Ateneu, en Francesc Parcerisas. Doncs breument, volia remarcar l’entusiasme i el respecte amb que va iniciar-se a la poesia i l’energia que continua dedicant a l’activitat poètica. Un respecte peculiar que no li impedeix apropar-se a aquesta activitat intensament, fermament i sense por, fer-se la seva, inclús, m’atreviria a dir, amb autoritat.
I és per això, per aquesta actitud i manera de fer, que el resultat és tan bo i de tan alta qualitat, perquè s’hi endinsa sense por, arriscant-ho tot i vivint l’acte i l’experiència com si no fes res més durant el dia, com si fos l’última activitat que realitza, i amb aquesta dedicació i concentració extreu el màxim de l’acte d’aprendre i també del moment de crear.
I vet aquí en què ha acabat aquell entusiasme inicial, que amb el temps ha anat creixent i creixent i s’ha fet gran i madur seguint una interessant evolució. I vet aquí el fruit que desitjo que degusteu, fulla a fulla, paraula a paraula, so a so, imatge a imatge, vers a vers.
I ja per acabar deixeu-me remarcar dos aspectes per respondre a una altra de les possibles preguntes que el públic es pot estar fent: Què hi ha dins d’aquest llibre que valgui la pena? Perquè el que us he explicat fins ara, sí que he és dins del llibre, però no us ho endureu escrit. En canvi el que us podeu endur és POESIA.
La poesia en sí, sempre val la pena. Si recorro a un recurs habitual en mi, que és explicar-me la vida a través d’un símil, voldria comparar l’escriptura amb la xocolata. La imatge que trobo encertada és considerar que la prosa vindria a ser una rajola de xocolata, i que la poesia en canvi, prendria la forma d’un bombó. Una rajola de xocolata, com una novel•la o un assaig, la comences i acabes, sí, però generalment no de cop, (exceptuant els moments vitals de lectura compulsiva o de necessitat imperiosa d’una bona dosi de 70% de cacau). En canvi, un bombó, té la peculiaritat de sempre acabar-se, te’l pots fer durar més o menys, però rarament el deixes a la meitat. Doncs un poema per a mi vindria a ser el mateix. I qui li diu que no a un bombó? Una rajola, a vegades per qüestions de moderació o de règims... doncs te la dosifiques, però poca gent es raciona un bombó. Doncs un poema, per a mi és més o menys el mateix, una petita peça ben especial, amb un inici i un final no gaire allunyats en el temps que en funció de la temàtica i el gust et desperta allò que estem predisposats a sentir.
A part de poesia, també hi trobareu sinceritat. I avui en dia sempre s’agraeix trobar instants de sinceritat i poder-los gaudir lliurement en el secret de la intimitat. Continuant el símil, podríem dir que és xocolata de la bona, de la pura, sense lecitina de soja, vaja.
I un altre aspecte que hi trobareu és una senzillesa quotidiana i nostrada, gens abstracta que relata la bellesa dels petits actes del dia a dia.
Tot plegat poesia sincera, senzilla i nostrada la que ens ofereix la Montserrat perquè ens acompanyi en estones d’estiu o d’hivern, a la platja, a la ciutat o a la taula de tertúlies; peces lleugeres sorgides de la naturalesa que en qualsevol moment ens refresca el pensament, normalment més educat en la prosa que en la poesia.
I finalment, doncs, concloure amb un petit elogi a la poesia. Hauríem de llegir tots plegats més poesia. Si bé la música a través de la musicoteràpia, té la capacitat de guarir, doncs la poesia, com a llenguatge estructurat que és, ens pot arribar a modificar fins i tot el pensament, la imatge i l’acció. Us convido doncs a llegir POESIA.
MOLTES GRÀCIES.
