NADAL SENSE ESTELS

Voldria encendre la flama del Nadal
amb un poema viu
que tingués gust de sopa i de gall dindi,
l’aroma de les neules i el torró
i l’escuma alegre del cava que beurem.
Voldria que en la mitjanit
lluís un sol intens...
Però enguany les figures principals
del pessebre del meu cor
no somriuen ni senten empatia,
no fan les coses que solien
i són estels apagats en la nit.

Desconcertada i entristida,
em faig figura petita i m’amago
rere els matolls del riu dels dubtes,

que no és el del pessebre
i que no desemboca enlloc.
Tinc el fred per mantell
i m'és bufanda la glaçada.
L'estel d'aquest Nadal esquinça el cel

i la meva ànima

amb un esgarip amenaçador

que ho engoleix tot i em força al silenci.

Vull creure que, enmig d'aquesta crisi

que s'estén a tots els àmbits,

enmig de la boira densa

que tot ho distorsiona,

encara és possible

que passin els Reis...

ARQUETIP

A Soúnion no s’acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de seda
que embolcalla l’indret.
El vent respecta l’únic arbre
curtit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s’amaga rere l’estol d’illes
i, en posta encesa d’un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l’harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m’hi sento menys en fals
que davant teu.