Recança

No s’ha vestit de nit avui la lluna,
que no ha sortit.
La festa dels estels queda ajornada
sine die, torna el neguit.

Arriba el crepuscle amb tan lenta llum,
que allarga la seva ombra fins a l’experiència
d’una nit sense albada.
Sóc en la ploma.
Se’n desprèn una síl·laba en forma de llàgrima.
La ploma pot sagnar i amarar el blanc de les pàgines.
Hauré de practicar més d’una cura al manuscrit...

Visc amb l’única recança
de no haver-te obert la mà
quan calia
i haver-te deixat fora de mi
per sempre.

No s'ha vestit de nit avui la lluna,

que no ha sortit.

Junto al mar

No se habían disipado todavía las brumas del amanecer, un tímido sol a penas se desperezaba y lentamente empezaba a perfilar el paisaje. En la tenue línea del horizonte, un pequeño velero parecía suspendido en la nada, dudando entre dos realidades. La sintonía del momento me hizo sonreír, así se sentía mi alma.

Sin título

Invento
una trobada amb tu
en alguna ciutat
que no figura als mapes.
En passegem
totes les avingudes
de bracet...

Afegeixo
un gust de mel als llavis:
la magdalena que voldria compartir.

Luna y querer

La luna y el querer se acompasan.
Cualquier lugar recóndito puede servir de cuarto creciente.
Luego vendrá la plenitud de la luna llena y, después, el cuarto menguante.
Con la luna nueva, quizá un nuevo querer...

La Poesia

Cordam de l’ànima esquinçat
fins la darrera costura;
costura on plouen arrels de llibertat
a bots i a barrals;
llibertat no emmordassada
per res ni per ningú;
mordassa que es desclou
amb l’anotació quotidiana;
anotació en solitari que omple
qualsevol vacuïtat
i arriba a tots;
vacuïtat substituïda pel gruix
de les paraules;
paraules que aixopluguen i vesteixen
la intempèrie de l’ànima...

Haiku

Estallan las mimosas

fulgurante amarillo

en un frío Febrero.

Marzo

Tórtolas y mirlos
euforia de trinos
Marzo despierta

Niños y viejos

Los niños son cercanos a los viejos por esa simetría que los mantiene equidistantes de los límites de la existencia, principio y fin.

Sin título

No t’he oblidat,
només
he après a viure sense tu
i a reflectir el meu plor
en els ulls de la lluna.

He deixat de conjugar
els verbs que m’inspiraves.
He après a no pujar
a la muntanya russa de l’amor.

Navego en la seguretat
d’aquesta eterna absència
i, com tu, vaig morint
cada dia una mica...

A la datxa

Brogit de mar,

gavines,

remors que semblen pregaries...

Fantasía

Me gustan las nubes rosas

y también las amarillas,

las verdes casi musgosas

y las lilas con puntillas.

En el tren

En el tren, mientras miraba el mar tras la ventana,

he visto un NO enorme grabado en el cristal

Aquí empezó todo