Miratge

T’espero,
fa temps que t’espero,
i no sé quina cara tens.
No acabo de saber
si vull que surtis d’alguna mena de bagul
de trastos vells.

Miro el mar,
contemplo cel i núvols,
m’amago de la pluja
tot i que enyoro una bona tempesta
amb llamps i trons
i trencadissa d’esquemes,
sistema i vivències,
costums i estereotips,
misèries culturals
que tot ho emmascaren.

La màscara...
Vet aquí allò que espero que portis.
O no vull que la portis?
Aquest és el meu dilema.
Ja fa temps que t’espero,
Però no sé si espero la persona o la màscara.

En aquest guinyol de la vida
ja no vull que ningú tibi de la meva corda.
No em cal un titellaire,
Sinó veure’t aparèixer a la llum del capvespre,
Sense saber qui ets.
Màscara o no de tu mateix,
mim descregut
originat al miratge del somni
d’un demà minvat pels dies que s’escurcen...

Setembre a Cadaqués,
mar calma i plata,
cadires al Marítim plenes de parelles
grans, primeres o segones parelles,
cabells grisos ells,
tenyides la majoria d’elles,
tothom elegant;
diners a la butxaca i enterrades les imatges del turista
que, barroer, ignora on és sota el sol
roent.

Tu sorgeixes dins la boira mar endins
a la ratlla de l’horitzó difós,
no et veig la màscara –no m’importa si la portes-
i et cedeixo una cadira al meu costat.