miércoles, 19 de diciembre de 2012

NADAL



Un nou Nadal
 El Nadal arriba un cop més i ens mostra
l’establia on comença la vida,
la simplicitat dels pastors
i la modèstia dels mags,
avets tan tendres com carícies
i dolços que ens escalfen el cor
si els compartim...
A l’horitzó apunta l’Any.
Núvols riallers de canvis
i de millora, per extreure
tot allò que ja tenim en potència
i dur-ho a plenitud.
Només vivint intensament
tindrem el dret de dir
que els nostres Nadals han pagat la pena.

viernes, 30 de noviembre de 2012

SOTA UN ARBRE




SOTA UN ARBRE

Contemplar un arbre des de la base mateixa
del seu tronc
és provar de mirar el món d’una altra manera.
És introduir-se en una pell receptiva i,
sota l’endevinat pessigolleig de les fulles,
sota el mapa no desplegat
de branques i branquillons,
que es gronxen al vent,
seguir-los el camí, veure on ens duen,
abastar el cel nítid a través d’ells.
És fer l’exercici de copsar altres alès
de la realitat,
i sentir la saba que,
escorça amunt,
ens navega a través dels dits.
És respirar fins i tot diferent,
més compassats, sense pressa,
i, en aquesta quietud contemplativa,
endevinar nous colors per al present,
noves perspectives i objectius.
I és comprendre, lúcidament,
que per tornar al lloc d’on venim
cal una vida.




martes, 2 de octubre de 2012

PREÀMBUL DE L'HOLOCAUST

PREÀMBUL DE L’HOLOCAUST



Tenien por,
tenien molta por...

S’amagaven als altells
i als soterranis,
com si fossin la taca
que embruta l’honor d’una família,
el pecat que cal ocultar
als ulls del món.

Temien els escorcolls
i la violència.
Temien que els descobrissin
l’origen, la identitat, la tendència,
l’estigma que els delataria
i que els duria a la mort.

Fugien de les ciutats vigilades,
dels barris presos per la força,
caça esporuguida i apressada
davant la ràbia dels gossos que encalcen,
davant dels lleons depredadors
que tenen el poder, no la raó.

Era la guerra,
i ells n’eren la diana principal.

Tant de bo que el cel s’hagués obert
amb rajos lluminosos salvadors,
o que els déus haguessin enviat el llamp
damunt les ments perverses...

Però aquells anys al cel van fer vacances,
a la terra la vergonya durà una eternitat
i la victòria fou una ignomínia.



PREÀMBUL DE L’HOLOCAUST



Tenien por,

tenien molta por...

S’amagaven als altells

i als soterranis,

com si fossin la taca

que embruta l’honor d’una família,

el pecat que cal ocultar

als ulls del món.

Temien els escorcolls

i la violència.

Temien que els descobrissin

l’origen, la identitat, la tendència,

l’estigma que els delataria

i que els duria a la mort.

Fugien de les ciutats vigilades,

dels barris presos per la força,

caça esporuguida i apressada

davant la ràbia dels gossos que encalcen,

davant dels lleons depredadors

que tenen el poder, no la raó.

Era la guerra,

i ells n’eren la diana principal.

Tant de bo que el cel s’hagués obert

amb rajos lluminosos salvadors,

o que els déus haguessin enviat el llamp

damunt les ments perverses...

Però aquells anys al cel van fer vacances,

a la terra la vergonya durà una eternitat

i la victòria fou una ignomínia.



jueves, 13 de septiembre de 2012

FINAL DEL PRIMER ACTE


Encara em sento feliçment commoguda i impactada per la participació massiva en la manifestació de la Diada. La gent de Catalunya vam fer sentir la nostra veu i el nostre desig, i ara cal que els governants del nostre país en prenguin bona nota i ens condueixin cap a aquest estat que tots volem aconseguir; a poc a poc, però amb fermesa, creant les estructures de poder que tot estat necessita, i sense perdre de vista l’objectiu. Els correspon aquesta tasca i alhora aquest honor. I hi han de respondre. Ho faran. N’estic convençuda; perquè ja han dit que el nostre anhel també és el seu.
Però, deixant de banda el fet únic de la marea humana que va ocupar durant unes quantes hores els carrers de Barcelona i del missatge inequívocament sobiranista que enviava amb la seva presència, com a dona que sóc, em crida l’atenció un altre detall dels actes del dia. L’arribada de les delegacions de l’ANC i de l’AMI al Parlament va tenir una imatge rellevant, impagable i que fa vint anys no hauríem pas vist: l’abraçada entre la presidenta del Parlament, Núria de Gispert  i la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Una abraçada i uns minuts de diàleg carregats de simbolisme, abans dels parlaments formals que seguiren. Vaig percebre clarament que ja tenim entre nosaltres una nova era, en què les dones ocupen l’escena pública i els llocs de responsabilitat amb una naturalitat i una simplicitat que les nostres àvies no haurien pogut ni imaginar (val a dir, però, que, pel que he consultat, la “imatge impagable” només va ser recollida pel diari EL PUNT AVUI). Aquells minuts, en què les dues dones representants del poble van departir i probablement felicitar-se per l’èxit obtingut en la convocatòria, ens poden remetre, si som creients i òbviament salvant la distància temporal que separen les dues icones, a l’abraçada entre Isabel i Maria de Natzareth. I totes dues representen l’abraçada entre dues dones que senten empatia, que se senten joioses i que, lluny de posar-se pals a les rodes, s’ajuden a aconseguir una fita. Les dones ens hem fet presents, en paritat amb els homes, en la vida política del nostre poble. Per la seva capacitat de treball i de gestió, algunes poden conduir-nos per nous camins de realització des de la intel·ligència i alhora des d’una certa tendresa, com traspua la imatge captada per les càmeres. Així la política deixarà de tenir el tuf de la mà dura i podrà començar a ser una altra cosa. A partir del nostre temps present, per manar ja no és necessari anar donant cops de puny a la taula, sinó que el poder s’exerceix des d’una altra perspectiva més inclusiva, dialogant i pacifista. I la negociació i el diàleg venen també per boca de dona.
Veient aquelles dues dones conversant abraçades i mirant-se als ulls, mentre a fora la gentada esperava saber algun detall del diàleg i, sigui com sigui, donava suport a la seva gestió, vaig preferir -i prefereixo mil vegades- el seu protagonisme i la seva capacitat de prendre decisions a la imatge de dona-relegada-a-segon-terme-serventa-i-mig-esclava que van donar les religioses que netejaren l’altar en la consagració del temple de la Sagrada Família per part del Papa de Roma, quan va venir ara farà dos anys i que suposo que recordeu.
Ara tot està per fer / i res no és impossible. Ara només cal desitjar que els i les nostres dirigents tinguin la saviesa i el bon fer necessaris per guiar-nos cap a l’objectiu. Les paraules de Núria de Gispert, “Estigueu segurs que us escoltarem. El President us rebrà de manera immediata”, obren un ample camí a l’esperança. Contenen, ja inicialment, uns ingredients preciosos: empatia, capacitat receptiva i oberta i desig, per part de les institucions, de prendre nota del clam del poble i de donar-hi resposta. I això tardarà més o menys a arribar, però arribarà. Comença, doncs, el Segon Acte.

                                                        Montserrat Gallart i Sanfeliu
                                                        (Doctora en filologia per la UB)

lunes, 3 de septiembre de 2012

Segona Àgora Poètica



SEGONA ÀGORA POÈTICA

·        Recital de poemes amb el Grup Laie de Barcelona:
Anna Comas, Viky Frías, Claudia Truzzoli i Montserrat Gallart

Divendres 7 de setembre a les 19:00h,
Al Casino, Sala Meifrèn

Hi sereu totes i tots benvinguts!
                                                               (Fotografia, Sara Molina)

lunes, 26 de marzo de 2012

Av. VALLCARCA

Entre un munt ingent de runa prop del pont
-lletjor feta matèria-
creixen desordenades
branques d’una heura gegant que,
mancada de façana on emparrar-se,
penja cap a terra,
i el tronc d’un arbre
segat amb un mal tall,
abandonat a la intempèrie de les coses,
continua infantant noves fulles.
Romanalles de natura que malda
per sobreviure emmordassada,
alvèols agonitzants, no pas pulmons sencers
en un barri cada cop més ofegat,
blat entre el jull...
A tots els nodreix, generosa,
la pluja d’abril, que ja s’acaba.
Aquest tram de carrer,
que tantes vegades m’ha seguit,
ara em mira amb ulls esquerps,
i el cementiri de runa espera
mudar en descampat; espera
els immobles encara no nascuts
que, d’aquí a un segle, potser ja seran runa.
I l’heura en serà testimoni.

jueves, 16 de febrero de 2012

Reseña


"A l´altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra”

Escrito por Ausencia de Guerra.


El libro de poesia con este título fué presentado el jueves 19 de enero en la Llibreria Pròleg de Barcelona. Un libro a cuatro voces, escrito en dos lenguas: castellano y catalán. La encargada de la presentación fué la periodista cultural, poeta, ensayista, narradora y crítica literaria Neus Aguado.

Las cuatro poetas nos hablaron de su concepción de la poesía y también leyeron algunos poemas a las numerosas personas que asistieron al acto. De este modo, mostraron la diversidad de voces que conviven armónicamente en cada página del libro, fruto de sus diversas experiencias vitales.

Las asistentes a la presentación pudimos disfrutar de reflexiones acerca de la escritura, la poesía, la vida, el amor, el desamor, la creación...

Montserrat Gallart, por ejemplo, habló de cómo “la escritura puede ser un camino hacia la libertad”, y también apuntó que el Grupo Laie es un grupo aglutinador de vivencias que se reflejan en cada verso. Por último, se refirió a la poesía como “expresión de lo inefable, un refugio creador íntimo”. Claudia Truzzoli, por su lado, quiso llegar a la entrañas de la poesía al referirse a esta como un consuelo del dolor de vivir, como un refugio de una realidad opresora: “la poesía es convertir en palabras aquellas cosas vividas como consuelo para la que escribe y para la que lee”. Anna Comas, en cambio, habló de este género como un “canal liberador de los acontecimientos diarios que además permite descubrir las cosas que se esconden detrás de las apariencias de la realidad. Las cosas no son lo que parecen”. Por último, Viky Frías nos mostró su particular mirada irónica sobre el mundo, leyó alguno de sus poemas, que nos hicieron sonreír y nos deleitaron. Para esta poeta, “la poesía es como un bonsái, hay que saber podar los excesos”.

El humor, el lirismo, el testimonio personal, la denuncia, la solidaridad, el amor, el desamor, el recuerdo son algunos de los ingredientes que aliñan las distintas composiciones. Así lo pudimos comprobar gracias a la lectura de los poemas, que envolvió al público con palabras sugerentes y seductoras que evocaban la honda mirada de las creadoras. Cuatro mundos, cuatro voces distintas para descifrar una realidad que cada una interpreta a su modo y que confluye en palabras, versos, rimas, metáforas... que intentan expresar lo que no alcanza a expresar la razón humana.

El Grup Laie podría definirse como un grupo de tertulia en torno a la poesía y a la vida. Un punto de encuentro que estimula la creación literaria, siempre desde la empatía y la complicidad ante la experiencia ajena. La familiaridad permite el diálogo y la puesta en común. Después, las correcciones que se hacen unas a otras para pulir sus creaciones son mínimas.

La “criatura literaria” que nació el pasado mes de enero es la culminación de una visión común, de muchos años de vida literaria, lo que permite a las poetas autodeclararse como un “grupo de hecho” que existe gracias y por las palabras.

Desde este espacio, quiero darles las gracias por regalarnos este pedacito de realidad adornado con su música interior.

lunes, 9 de enero de 2012

Presentación en sociedad

Presentació del libro
A l´altra banda de la veu i de la paraula
Al otro lado de la voz y de la palabra

Comptarem amb la escritora Neus Aguado i amb la presència de les autores: Anna Comas, Montserrat Gallart, Viky Frías i Claudia Truzzoli.

Dijous 19 de gener de 2012 a les 19:30h en la Llibreria PRÒLEG,
c/ Sant Pere més Alt 46

Hi sereu tots i totes benvinguts!

martes, 3 de enero de 2012

¡Un libro!


La nostra primera criatura literària comuna!!!! I arriba pràcticament amb l'any nou...
Esperem que sigui un bon averany i que poguem tornar a ser "mares" de moltes altres criatures.
Pròxima presentació a Pròleg.
Montserrat.