ESCRIPTURA

No tinc record d’haver existit tan poc,
de ser invisible als ulls d’algú
com ho sóc a la teva mirada.
Camino entre la gent, anònima,
impersonal i forastera
en el meu propi relat,
i només l’aire obre els seus braços
per abraçar-me amb una certa tendresa.
Si no fos pels escassos poemes
que de tant en tant componc
a contraclaror i a contraganes,
potser no hi seria.
L’escriptura és, potser,
el veritable indret de l’existència.

La barca

Hola barca,
encara ets aquí?
Fa més de vint anys que ets aquí,
com jo.
Són tantes les tardes
que ens hem retrobat, plegades,
esquena contra el casc pintat de blau,
jo amb un llibre a les mans,
tu amb el silenci de la fusta vella...
Tants de llibres, jo,
lletraferida d’ànsia,
de melangia o de tristor.
El mar davant nostre
envia missatges de misteriosa llunyania,
envia la idea de la terra mai no coneguda,
mai no trepitjada.

Hola barca,
torno a ser aquí.
Asseguda avui damunt la teva borda,
miro el mar com cada tarda;
ja arriba el capvespre.
Admiro el vol de les gavines àvides
i els pals inquiets dels vaixells a la badia,
veles esteses, algunes llunyanes,
que em parlen d’allà i de més enllà,
i d’aquí mateix,
d’aquesta platja de pedres negres,
on passo les hores,
d’aquell que sap que mai no marxarà.

Hola barca,
no et moguis d’aquí,
queda’t quieta, com jo,
esdevinguda pedra.

SOLITUD

Sola,

és el meu nom;
no trobo
una altra manera de fer-me conèixer.

Sola,
m’envolto de soroll
i de gent
que diu alguna cosa a d’altra gent que se l’escolta.

Sola,
ja fa tant de temps,
que no sé pas
si sabria sortir-ne d’aquesta solitud.

Sola,
crec que la gent no em veu,
passen pel meu davant
i mai ningú no gira el cap.

Sóc invisible,
per molt que camini no acabo
de trobar l’indret que em porti
a la casa de l’amor.

Enyorada d’allò que un dia vaig ser,
albiro
la vida que vaig tenir,
la dona que va lluitar
dins meu,
que va sobreviure al dolor
de no ser,
que va triomfar sobre l’oblit.

Albiro el retorn,
pero mai no arribo;
com una sirena varada en un port inútil
espero, tota sola,
que cada dia sigui igual,
que la solitud s’instal•li al cor
glaçant, finalment,
el futur.

EL VOL DE l'ÀLIGA

Hi ha moments en què la tirania dels fills
condemna els pares al silenci.
Martelleja la frase recurrent:
“Tu no t’hi fiquis”,
i segellen el passaport dels seus actes
amb impunitat i altivesa:
“és la meva vida, el meu projecte”.
Tot és permès i no cal retre comptes
a ningú ni de res.
S’enlairen amb vol d’àliga
per tal de canviar el món
i fer madurar a destemps
les maduixes o l’infern de la llibertat.
Menystenen el lliscar discret
per l’avinguda de la vida,
les accions senzilles,
el fet de ser presents quan cal.
El càstig més amarg,
el més abominable càstig,
sentir-se ostensible davant d’un fill.