La nostra primera criatura literària comuna!!!! I arriba pràcticament amb l'any nou... Esperem que sigui un bon averany i que poguem tornar a ser "mares" de moltes altres criatures. Pròxima presentació a Pròleg. Montserrat.
(Petit respir enmig de la mudança i de la desolació que m’acompanya)
Retrobo, en aquest vespre de cel nítid i estelat, la coneguda melodia de la mar; la seva veu tremola en el silenci d’uns carrers ara deserts... Lluny el brogit de la ciutat, on la il•luminació festiva dels carrers amaga les parts fosques de nosaltres i dissimula cada opacitat. No tothom és capaç de romandre cara a cara amb l’esquerpa solitud de la natura que ens retorna el ressò d’allò que som, del que duem a dintre.
No ploro el que vaig perdre perquè res no és perdut... L’espina que duia clavada s’ha anat desprenent amb els anys: oblit profund, memòria de tot exempta de ressentiment. Voldria retrobar-te, però la solitud no s’emplena amb un nom, i els anys han posat damunt nostre massa sostres... Malgrat tot, puc tornar a dir que t’estimo amb aquell amor de gust de cirera i d’albercoc madur. No hi fa res que tu hagis tancat la capsa de la tendresa, que la tinguis segellada per sempre més. L’espígol dels meus pensaments t’enviarà perfums de reconciliació de forma imprevisible fins el dia que es digui la paraula...
VETLLADA POÈTICA A LA BIBLIOTECA de MASQUEFA, c/ Rogelio Rojo, 5. Amb la participació del Grup Laie: Anna Comas, Montserrat Gallart, Viky Frías i Claudia Truzzoli. Es llegiran textos poètics i es reflexionarà sobre l’escriptura amb els assistents. Dijous 24 de novembre de 2011 a les 19h.
Montserrat Gallart Sanfeliu va néixer a Barcelona el tercer decanat del maig del 1953 i, tot i que sempre ha viscut en aquesta ciutat, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Els seus números de bon averany solen ser els senars, llevat del 2 i del 10, que de vegades també tria.
En colors, es decanta pels diferents tons del blau, pels negres, blancs i, especialment, pels burdeus. I col·lecciona ventalls i punts de llibre.
Li agraden la música clàssica -el Barroc i Bach sobretot-, la grega, les havaneres, Lluís Llach i Mª del Mar Bonet.
És Doctora en Filologia i traductora de diverses llengües, entre les quals el grec modern; va exercir docència durant sis anys a la UAB.
Va ensenyar llengües en l'àmbit de la secundària de la púbca durant 32 anys, i no dubta a sostenir que la professió docent -o la condició de pedagog- és com un sacerdoci: imprimeix caràcter.
Actualment la seva vida professional se centra en l'escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Sóc periodista i he dedicat a l’ofici més de 40 anys. 36 a la ràdio. Potser no hi ha res més allunyat de la poesia que el llenguatge radiofònic. Ha de ser concís, concret, sintètic, deutor de la brevetat, a l’altra banda de la paràfrasi o de la metàfora. No més imatges que allò que es veu i s’explica en el moment, immediatesa, simultaneïtat, presència en primera persona, intermediació, interpretació d’allò que passa perquè el qui escolta conegui de primera mà i en el moment que passa el tros de realitat que el periodista li explica. Fora sentiments, fora subjectivitat. La poesia es tot el contrari, és el JO, més implícit que explícit, a través de la imatge verbal i la paraula, sovint difícil. Per això m’agrada escriure poesia, perquè em resulta alliberadora de l’esdeveniment diari, i perquè són mots que brollen des de l’estómac fins i tot. De ben endins. Sense estructura, gairebé sempre, amb la llicència que donen les “muses” inspiradores: ja sigui en forma dels paisatges que ens donen vida, ja sigui en el record feixuc de moments que ens han tret bocins de vida. També sóc sociòloga. I això m’ha ensenyat a descobrir tot allò que s’amaga sota les aparences de realitat, de les coses tal com són, que no són mai com són: ni les coses, ni les persones. I això s’acosta una mica més a la poesia, perquè només en termes poètics ens atrevim, potser, a descobrir tot allò que amaguem en aquell racó fosc del misteri de la vida individual de cadascú. Tinc 63 anys, visc a Barcelona, miro d’escriure, també novel•la, i el meu refugi és Cadaqués.