Encara
em sento feliçment commoguda i impactada per la participació massiva en la
manifestació de la Diada. La gent de Catalunya vam fer sentir la nostra veu i
el nostre desig, i ara cal que els governants del nostre país en prenguin bona
nota i ens condueixin cap a aquest estat que tots volem aconseguir; a poc a
poc, però amb fermesa, creant les
estructures de poder que tot estat necessita, i sense perdre de vista
l’objectiu. Els correspon aquesta tasca i alhora aquest honor. I hi han de
respondre. Ho faran. N’estic convençuda; perquè ja han dit que el nostre anhel
també és el seu.
Però,
deixant de banda el fet únic de la marea humana que va ocupar durant unes
quantes hores els carrers de Barcelona i del missatge inequívocament sobiranista
que enviava amb la seva presència, com a dona que sóc, em crida l’atenció un
altre detall dels actes del dia. L’arribada de les delegacions de l’ANC i de l’AMI al
Parlament va tenir una imatge rellevant, impagable i que fa vint anys no
hauríem pas vist: l’abraçada entre la presidenta del Parlament, Núria de
Gispert i la presidenta de l’ANC, Carme
Forcadell. Una abraçada i uns minuts de diàleg carregats de simbolisme, abans
dels parlaments formals que seguiren. Vaig percebre clarament que ja tenim entre
nosaltres una nova era, en què les dones ocupen l’escena pública i els llocs de
responsabilitat amb una naturalitat i una simplicitat que les nostres àvies no
haurien pogut ni imaginar (val a dir, però, que, pel que he consultat, la
“imatge impagable” només va ser recollida pel diari EL PUNT AVUI).
Aquells minuts, en què les dues dones representants del poble van departir i
probablement felicitar-se per l’èxit obtingut en la convocatòria, ens poden
remetre, si som creients i òbviament salvant la distància temporal que separen
les dues icones, a l’abraçada entre Isabel i Maria de Natzareth. I totes dues
representen l’abraçada entre dues dones que senten empatia, que se senten
joioses i que, lluny de posar-se pals a les rodes, s’ajuden a aconseguir una
fita. Les dones ens hem fet presents, en paritat amb els homes, en la vida
política del nostre poble. Per la seva capacitat de treball i de gestió, algunes
poden conduir-nos per nous camins de realització des de la intel·ligència i
alhora des d’una certa tendresa, com traspua la imatge captada per les càmeres.
Així la política deixarà de tenir el tuf de la mà dura i podrà començar a ser
una altra cosa. A partir del nostre temps present, per manar ja no és necessari
anar donant cops de puny a la taula, sinó que el poder s’exerceix des d’una
altra perspectiva més inclusiva, dialogant i pacifista. I la negociació i el
diàleg venen també per boca de dona.
Veient
aquelles dues dones conversant abraçades i mirant-se als ulls, mentre a fora la
gentada esperava saber algun detall del diàleg i, sigui com sigui, donava
suport a la seva gestió, vaig preferir -i prefereixo mil vegades- el seu
protagonisme i la seva capacitat de prendre decisions a la imatge de
dona-relegada-a-segon-terme-serventa-i-mig-esclava que van donar les religioses
que netejaren l’altar en la consagració del temple de la Sagrada Família per
part del Papa de Roma, quan va venir ara farà dos anys i que suposo que
recordeu.
Ara
tot està per fer / i res no és impossible.
Ara només cal desitjar que els i les nostres dirigents tinguin la saviesa i el
bon fer necessaris per guiar-nos cap a l’objectiu. Les paraules de Núria de
Gispert, “Estigueu segurs que us escoltarem. El President us rebrà de manera
immediata”, obren un ample camí a l’esperança. Contenen, ja inicialment, uns
ingredients preciosos: empatia, capacitat receptiva i oberta i desig, per part
de les institucions, de prendre nota del clam del poble i de donar-hi resposta.
I això tardarà més o menys a arribar, però arribarà. Comença, doncs, el Segon Acte.
Montserrat
Gallart i Sanfeliu
(Doctora
en filologia per la UB)
