Haïkús

Celeste estío:

tus besos, océano

y tu voz en azul.

Dulces calendas,

gozábamos del tiempo

respirando azur.

Las mujeres

NADAL

Un nou Nadal

 El Nadal arriba un cop més i ens mostra

l’establia on comença la vida,

la simplicitat dels pastors

i la modèstia dels mags,

avets tan tendres com carícies

i dolços que ens escalfen el cor

si els compartim...

A l’horitzó apunta l’Any.

Núvols riallers de canvis

i de millora, per extreure

tot allò que ja tenim en potència

i dur-ho a plenitud.

Només vivint intensament

tindrem el dret de dir

que els nostres Nadals han pagat la pena.

SOTA UN ARBRE



SOTA UN ARBRE

Contemplar un arbre des de la base mateixa

del seu tronc

és provar de mirar el món d’una altra manera.

És introduir-se en una pell receptiva i,

sota l’endevinat pessigolleig de les fulles,

sota el mapa no desplegat

de branques i branquillons,

que es gronxen al vent,

seguir-los el camí, veure on ens duen,

abastar el cel nítid a través d’ells.

És fer l’exercici de copsar altres alès

de la realitat,

i sentir la saba que,

escorça amunt,

ens navega a través dels dits.

És respirar fins i tot diferent,

més compassats, sense pressa,

i, en aquesta quietud contemplativa,

endevinar nous colors per al present,

noves perspectives i objectius.

I és comprendre, lúcidament,

que per tornar al lloc d’on venim

cal una vida.



PREÀMBUL DE L'HOLOCAUST

PREÀMBUL DE L’HOLOCAUST

Tenien por,

tenien molta por...

S’amagaven als altells

i als soterranis,

com si fossin la taca

que embruta l’honor d’una família,

el pecat que cal ocultar

als ulls del món.

Temien els escorcolls

i la violència.

Temien que els descobrissin

l’origen, la identitat, la tendència,

l’estigma que els delataria

i que els duria a la mort.

Fugien de les ciutats vigilades,

dels barris presos per la força,

caça esporuguida i apressada

davant la ràbia dels gossos que encalcen,

davant dels lleons depredadors

que tenen el poder, no la raó.

Era la guerra,

i ells n’eren la diana principal.

Tant de bo que el cel s’hagués obert

amb rajos lluminosos salvadors,

o que els déus haguessin enviat el llamp

damunt les ments perverses...

Però aquells anys al cel van fer vacances,

a la terra la vergonya durà una eternitat

i la victòria fou una ignomínia.

PREÀMBUL DE L’HOLOCAUST

Tenien por,

tenien molta por...

S’amagaven als altells

i als soterranis,

com si fossin la taca

que embruta l’honor d’una família,

el pecat que cal ocultar

als ulls del món.

Temien els escorcolls

i la violència.

Temien que els descobrissin

l’origen, la identitat, la tendència,

l’estigma que els delataria

i que els duria a la mort.

Fugien de les ciutats vigilades,

dels barris presos per la força,

caça esporuguida i apressada

davant la ràbia dels gossos que encalcen,

davant dels lleons depredadors

que tenen el poder, no la raó.

Era la guerra,

i ells n’eren la diana principal.

Tant de bo que el cel s’hagués obert

amb rajos lluminosos salvadors,

o que els déus haguessin enviat el llamp

damunt les ments perverses...

Però aquells anys al cel van fer vacances,

a la terra la vergonya durà una eternitat

i la victòria fou una ignomínia.

FINAL DEL PRIMER ACTE

Encara em sento feliçment commoguda i impactada per la participació massiva en la manifestació de la Diada. La gent de Catalunya vam fer sentir la nostra veu i el nostre desig, i ara cal que els governants del nostre país en prenguin bona nota i ens condueixin cap a aquest estat que tots volem aconseguir; a poc a poc, però amb fermesa, creant les estructures de poder que tot estat necessita, i sense perdre de vista l’objectiu. Els correspon aquesta tasca i alhora aquest honor. I hi han de respondre. Ho faran. N’estic convençuda; perquè ja han dit que el nostre anhel també és el seu.

Però, deixant de banda el fet únic de la marea humana que va ocupar durant unes quantes hores els carrers de Barcelona i del missatge inequívocament sobiranista que enviava amb la seva presència, com a dona que sóc, em crida l’atenció un altre detall dels actes del dia. L’arribada de les delegacions de l’ANC i de l’AMI al Parlament va tenir una imatge rellevant, impagable i que fa vint anys no hauríem pas vist: l’abraçada entre la presidenta del Parlament, Núria de Gispert  i la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Una abraçada i uns minuts de diàleg carregats de simbolisme, abans dels parlaments formals que seguiren. Vaig percebre clarament que ja tenim entre nosaltres una nova era, en què les dones ocupen l’escena pública i els llocs de responsabilitat amb una naturalitat i una simplicitat que les nostres àvies no haurien pogut ni imaginar (val a dir, però, que, pel que he consultat, la “imatge impagable” només va ser recollida pel diari EL PUNT AVUI). Aquells minuts, en què les dues dones representants del poble van departir i probablement felicitar-se per l’èxit obtingut en la convocatòria, ens poden remetre, si som creients i òbviament salvant la distància temporal que separen les dues icones, a l’abraçada entre Isabel i Maria de Natzareth. I totes dues representen l’abraçada entre dues dones que senten empatia, que se senten joioses i que, lluny de posar-se pals a les rodes, s’ajuden a aconseguir una fita. Les dones ens hem fet presents, en paritat amb els homes, en la vida política del nostre poble. Per la seva capacitat de treball i de gestió, algunes poden conduir-nos per nous camins de realització des de la intel·ligència i alhora des d’una certa tendresa, com traspua la imatge captada per les càmeres. Així la política deixarà de tenir el tuf de la mà dura i podrà començar a ser una altra cosa. A partir del nostre temps present, per manar ja no és necessari anar donant cops de puny a la taula, sinó que el poder s’exerceix des d’una altra perspectiva més inclusiva, dialogant i pacifista. I la negociació i el diàleg venen també per boca de dona.

Veient aquelles dues dones conversant abraçades i mirant-se als ulls, mentre a fora la gentada esperava saber algun detall del diàleg i, sigui com sigui, donava suport a la seva gestió, vaig preferir -i prefereixo mil vegades- el seu protagonisme i la seva capacitat de prendre decisions a la imatge de dona-relegada-a-segon-terme-serventa-i-mig-esclava que van donar les religioses que netejaren l’altar en la consagració del temple de la Sagrada Família per part del Papa de Roma, quan va venir ara farà dos anys i que suposo que recordeu.

Ara tot està per fer / i res no és impossible. Ara només cal desitjar que els i les nostres dirigents tinguin la saviesa i el bon fer necessaris per guiar-nos cap a l’objectiu. Les paraules de Núria de Gispert, “Estigueu segurs que us escoltarem. El President us rebrà de manera immediata”, obren un ample camí a l’esperança. Contenen, ja inicialment, uns ingredients preciosos: empatia, capacitat receptiva i oberta i desig, per part de les institucions, de prendre nota del clam del poble i de donar-hi resposta. I això tardarà més o menys a arribar, però arribarà. Comença, doncs, el Segon Acte.

                                                        Montserrat Gallart i Sanfeliu

                                                        (Doctora en filologia per la UB)