CIUTAT DE LA JUSTÍCIA (Juny 2009)
Aquesta expressió podria indicar que, a Barcelona, en els afers judicials, les coses rutllen de manera exemplar, però dia rere dia comprovo que únicament es tracta d’un eufemisme desafortunat i incongruent. I m’explico:
Visc el cas d’una parenta meva, velleta, i de la seva ex-cuidadora que, havent començat a treballar al seu servei al moment en què la parenta quedà vídua, al cap d’uns mesos li havia pres un nombre considerable de joies -records entranyables i de valor sentimental que ja no veurà més-, s’havia fet transferències de la llibreta de la cuidada al seu propi compte -li presentava els papers de l’entitat bancària en blanc perquè els signés- i fins li va proposar que l’avalés en un negoci que pretenia engegar...
Després d’un gran trasbals i de molts dubtes, consultada la família, la meva parenta la va acomiadar. Ara resulta que l’acomiadament va ser improcedent i que l’ha d’indemnitzar. ¿He de concloure que la justícia entén que era preferible que la meva parenta es continués deixant fer fins que la cuidadora se li hagués “menjat” els pocs o molts estalvis que tingués?
També visc en carn pròpia el fet que una empresa editorial em deu uns diners des de mitjans del 2007 per diverses feines realitzades. Esgotada després d’un munt de contactes telefònics infructuosos, exhaurits tots els meus arguments de paciència, de voluntat d’adaptació a cobrar aquests diners en els terminis que els anessin més bé i que arribéssim a fixar, davant la constatació de la nul·la voluntat de liquidar el deute per part de l’editorial en qüestió, el desembre del 2008 vaig optar per sol·licitar l’ajut de la justícia. En ser una quantitat que ronda els 3000 E, teòricament havia de bastar amb un “procediment monitori”, que pot veure’s resolt en un parell de mesos...
Doncs bé, fa dues setmanes em vaig assabentar que, com que no s’ha trobat la seu de l’empresa aquí a Barcelona, el jutjat s’està plantejant si té o no competències per enviar la meva demanda al jutjat d’una altra província catalana (sort que no s’ha d’enviar a la Sibèria o a la Patagònia!). De manera que, a hores d’ara, al cap de sis mesos de la meva petició formal, no solament no he aconseguit de cobrar el deute, sinó que l’editorial encara no té notícia de la meva voluntat explícita de cobrar-lo.
¿Que potser succeeix que cap dels professionals implicats no fan bé la seva feina?
Vet aquí la cara més visible i més llastimosa de la “ciutat de la justícia”, que una i altra vegada ens mostra la perversió i la podridura d’un sistema que, teòricament -només teòricament, ai las!- ens empara.
Montserrat Gallart Sanfeliu
Aquesta expressió podria indicar que, a Barcelona, en els afers judicials, les coses rutllen de manera exemplar, però dia rere dia comprovo que únicament es tracta d’un eufemisme desafortunat i incongruent. I m’explico:
Visc el cas d’una parenta meva, velleta, i de la seva ex-cuidadora que, havent començat a treballar al seu servei al moment en què la parenta quedà vídua, al cap d’uns mesos li havia pres un nombre considerable de joies -records entranyables i de valor sentimental que ja no veurà més-, s’havia fet transferències de la llibreta de la cuidada al seu propi compte -li presentava els papers de l’entitat bancària en blanc perquè els signés- i fins li va proposar que l’avalés en un negoci que pretenia engegar...
Després d’un gran trasbals i de molts dubtes, consultada la família, la meva parenta la va acomiadar. Ara resulta que l’acomiadament va ser improcedent i que l’ha d’indemnitzar. ¿He de concloure que la justícia entén que era preferible que la meva parenta es continués deixant fer fins que la cuidadora se li hagués “menjat” els pocs o molts estalvis que tingués?
També visc en carn pròpia el fet que una empresa editorial em deu uns diners des de mitjans del 2007 per diverses feines realitzades. Esgotada després d’un munt de contactes telefònics infructuosos, exhaurits tots els meus arguments de paciència, de voluntat d’adaptació a cobrar aquests diners en els terminis que els anessin més bé i que arribéssim a fixar, davant la constatació de la nul·la voluntat de liquidar el deute per part de l’editorial en qüestió, el desembre del 2008 vaig optar per sol·licitar l’ajut de la justícia. En ser una quantitat que ronda els 3000 E, teòricament havia de bastar amb un “procediment monitori”, que pot veure’s resolt en un parell de mesos...
Doncs bé, fa dues setmanes em vaig assabentar que, com que no s’ha trobat la seu de l’empresa aquí a Barcelona, el jutjat s’està plantejant si té o no competències per enviar la meva demanda al jutjat d’una altra província catalana (sort que no s’ha d’enviar a la Sibèria o a la Patagònia!). De manera que, a hores d’ara, al cap de sis mesos de la meva petició formal, no solament no he aconseguit de cobrar el deute, sinó que l’editorial encara no té notícia de la meva voluntat explícita de cobrar-lo.
¿Que potser succeeix que cap dels professionals implicats no fan bé la seva feina?
Vet aquí la cara més visible i més llastimosa de la “ciutat de la justícia”, que una i altra vegada ens mostra la perversió i la podridura d’un sistema que, teòricament -només teòricament, ai las!- ens empara.
Montserrat Gallart Sanfeliu
No hay comentarios:
Publicar un comentario