ARA QUE VENEN FESTES...

CADAQUÉS A LES ENVISTES DE NADAL (2011)

Caspar David Friedrich. Viajero frente al mar

(Petit respir enmig de la mudança i de la desolació que m’acompanya)

Retrobo, en aquest vespre de cel nítid
i estelat,
la coneguda melodia de la mar;
la seva veu tremola en el silenci
d’uns carrers ara deserts...
Lluny el brogit de la ciutat,
on la il•luminació festiva dels carrers
amaga les parts fosques de nosaltres
i dissimula cada opacitat.
No tothom és capaç
de romandre cara a cara
amb l’esquerpa solitud de la natura
que ens retorna el ressò
d’allò que som,
del que duem a dintre.

Espígol (tercer premi de poesia en català de l'Associació Cultural La Guineueta)

Espígol

No ploro el que vaig perdre
perquè res no és perdut...
L’espina que duia clavada
s’ha anat desprenent amb els anys:
oblit profund, memòria de tot
exempta de ressentiment.
Voldria retrobar-te,
però la solitud
no s’emplena amb un nom,
i els anys han posat damunt nostre
massa sostres...
Malgrat tot, puc tornar a dir que t’estimo
amb aquell amor de gust de cirera
i d’albercoc madur.
No hi fa res que tu hagis tancat la capsa
de la tendresa, que la tinguis
segellada per sempre més.
L’espígol dels meus pensaments
t’enviarà perfums de reconciliació
de forma imprevisible
fins el dia que es digui la paraula...

VETLLADA POÈTICA A LA BIBLIOTECA de MASQUEFA

VETLLADA POÈTICA A LA BIBLIOTECA de MASQUEFA, c/ Rogelio Rojo, 5.
Amb la participació del Grup Laie: Anna Comas, Montserrat Gallart, Viky Frías i Claudia Truzzoli.
Es llegiran textos poètics i es reflexionarà sobre l’escriptura amb els assistents. Dijous 24 de novembre de 2011 a les 19h.

Hi sereu tots i totes benvinguts!

Primera Ágora Poética del grupo en la Biblioteca Jaume Fuster, de Barcelona

VETLLADA POÈTICA

VETLLADA POÈTICA
A LA BIBLIOTECA JAUME FUSTER

Amb la participació del grup Laie: Anna Comas, Montserrat Gallart, Viky Frías i Claudia Truzzoli.

Es llegiran textos poètics i es reflexionarà sobre l’escriptura amb els assistents. Dimecres 5 d’octubre de 2011 a les 19h.

Hi sereu tots i totes benvinguts!

Adaptación a la ciudad

Los pájaros construyen nidos de cristal
con restos de botellas
que encuentran cerca de los contenedores de vidrio.
Los árboles disponen de un anillo de tierra,
no profundizan mucho,
pues la savia se vuelve rancia si las raíces perforan tuberías de gas.

Las palomas llevan mensajes
que dejan caer sobre los transeúntes, quienes responden en varios idiomas.
Las hormigas se agolpan en los muros de las obras nuevas
buscando emparedados de otros siglos
y salen al exterior por las bañeras recién hechas.
Los perros usan dueños con paraguas los días de lluvia;
los gatos mantienen largas conversaciones amorosas
desde ventanas enrejadas de patios interiores.
Nadie quiere volver al bosque, prefieren la naturaleza urbanizada
a pesar de que en la ciudad están autorizados los perdigones,
hay pisadas enemigas y un invento fatal, la rueda.
En la calle caminan descalzos sobre el asfalto,
los que tienen alas se alinean en los tendidos eléctricos;
batallan contra los elementos, pero en las noches frías hay muchas bajas.
Cada mañana el barrendero retira en silencio los muertos.

Miratge

T’espero,
fa temps que t’espero,
i no sé quina cara tens.
No acabo de saber
si vull que surtis d’alguna mena de bagul
de trastos vells.

Miro el mar,
contemplo cel i núvols,
m’amago de la pluja
tot i que enyoro una bona tempesta
amb llamps i trons
i trencadissa d’esquemes,
sistema i vivències,
costums i estereotips,
misèries culturals
que tot ho emmascaren.

La màscara...
Vet aquí allò que espero que portis.
O no vull que la portis?
Aquest és el meu dilema.
Ja fa temps que t’espero,
Però no sé si espero la persona o la màscara.

En aquest guinyol de la vida
ja no vull que ningú tibi de la meva corda.
No em cal un titellaire,
Sinó veure’t aparèixer a la llum del capvespre,
Sense saber qui ets.
Màscara o no de tu mateix,
mim descregut
originat al miratge del somni
d’un demà minvat pels dies que s’escurcen...

Setembre a Cadaqués,
mar calma i plata,
cadires al Marítim plenes de parelles
grans, primeres o segones parelles,
cabells grisos ells,
tenyides la majoria d’elles,
tothom elegant;
diners a la butxaca i enterrades les imatges del turista
que, barroer, ignora on és sota el sol
roent.

Tu sorgeixes dins la boira mar endins
a la ratlla de l’horitzó difós,
no et veig la màscara –no m’importa si la portes-
i et cedeixo una cadira al meu costat.

ESCRIPTURA

No tinc record d’haver existit tan poc,
de ser invisible als ulls d’algú
com ho sóc a la teva mirada.
Camino entre la gent, anònima,
impersonal i forastera
en el meu propi relat,
i només l’aire obre els seus braços
per abraçar-me amb una certa tendresa.
Si no fos pels escassos poemes
que de tant en tant componc
a contraclaror i a contraganes,
potser no hi seria.
L’escriptura és, potser,
el veritable indret de l’existència.

La barca

Hola barca,
encara ets aquí?
Fa més de vint anys que ets aquí,
com jo.
Són tantes les tardes
que ens hem retrobat, plegades,
esquena contra el casc pintat de blau,
jo amb un llibre a les mans,
tu amb el silenci de la fusta vella...
Tants de llibres, jo,
lletraferida d’ànsia,
de melangia o de tristor.
El mar davant nostre
envia missatges de misteriosa llunyania,
envia la idea de la terra mai no coneguda,
mai no trepitjada.

Hola barca,
torno a ser aquí.
Asseguda avui damunt la teva borda,
miro el mar com cada tarda;
ja arriba el capvespre.
Admiro el vol de les gavines àvides
i els pals inquiets dels vaixells a la badia,
veles esteses, algunes llunyanes,
que em parlen d’allà i de més enllà,
i d’aquí mateix,
d’aquesta platja de pedres negres,
on passo les hores,
d’aquell que sap que mai no marxarà.

Hola barca,
no et moguis d’aquí,
queda’t quieta, com jo,
esdevinguda pedra.

SOLITUD

Sola,

és el meu nom;
no trobo
una altra manera de fer-me conèixer.

Sola,
m’envolto de soroll
i de gent
que diu alguna cosa a d’altra gent que se l’escolta.

Sola,
ja fa tant de temps,
que no sé pas
si sabria sortir-ne d’aquesta solitud.

Sola,
crec que la gent no em veu,
passen pel meu davant
i mai ningú no gira el cap.

Sóc invisible,
per molt que camini no acabo
de trobar l’indret que em porti
a la casa de l’amor.

Enyorada d’allò que un dia vaig ser,
albiro
la vida que vaig tenir,
la dona que va lluitar
dins meu,
que va sobreviure al dolor
de no ser,
que va triomfar sobre l’oblit.

Albiro el retorn,
pero mai no arribo;
com una sirena varada en un port inútil
espero, tota sola,
que cada dia sigui igual,
que la solitud s’instal•li al cor
glaçant, finalment,
el futur.

EL VOL DE l'ÀLIGA

Hi ha moments en què la tirania dels fills
condemna els pares al silenci.
Martelleja la frase recurrent:
“Tu no t’hi fiquis”,
i segellen el passaport dels seus actes
amb impunitat i altivesa:
“és la meva vida, el meu projecte”.
Tot és permès i no cal retre comptes
a ningú ni de res.
S’enlairen amb vol d’àliga
per tal de canviar el món
i fer madurar a destemps
les maduixes o l’infern de la llibertat.
Menystenen el lliscar discret
per l’avinguda de la vida,
les accions senzilles,
el fet de ser presents quan cal.
El càstig més amarg,
el més abominable càstig,
sentir-se ostensible davant d’un fill.

ICEBERG

Sura en l’oceà dels atzars.
A la superfície i a la llum
la part visible de nosaltres:
allò que fem, el que diem, l’aspecte;
aparença que és només un tast del nucli
sempre inabastable.
Per sota i amagats,
els desigs, les il•lusions,
l’autèntica naturalesa
-objectius i dianes,
la cambra oculta,
cada opacitat-;
o el que voldríem ser
si ens fos donat un segon moment
com el retorn de l’onada;
i tot allò que hem perdut pel camí
i que ens crema en cada racó del cos.
La vida... aquest iceberg
de proporcions gegants.