La barca

Hola barca,
encara ets aquí?
Fa més de vint anys que ets aquí,
com jo.
Són tantes les tardes
que ens hem retrobat, plegades,
esquena contra el casc pintat de blau,
jo amb un llibre a les mans,
tu amb el silenci de la fusta vella...
Tants de llibres, jo,
lletraferida d’ànsia,
de melangia o de tristor.
El mar davant nostre
envia missatges de misteriosa llunyania,
envia la idea de la terra mai no coneguda,
mai no trepitjada.

Hola barca,
torno a ser aquí.
Asseguda avui damunt la teva borda,
miro el mar com cada tarda;
ja arriba el capvespre.
Admiro el vol de les gavines àvides
i els pals inquiets dels vaixells a la badia,
veles esteses, algunes llunyanes,
que em parlen d’allà i de més enllà,
i d’aquí mateix,
d’aquesta platja de pedres negres,
on passo les hores,
d’aquell que sap que mai no marxarà.

Hola barca,
no et moguis d’aquí,
queda’t quieta, com jo,
esdevinguda pedra.