Sant Silvestre, ¿una llivanya d’esperança?

Any nou, tot nou,

com vestit de diumenge que s’estrena,

com sabates de pell que se’ns adapten,

dia a dia,

i que aprenem a portar;

com un cadell menut

que tot ho té per créixer,

o com Jesús nou nat.

Recipient buit on caben tots els somnis,

on poden tenir lloc tots els atzars,

espai –potser- per a l’esperança...

Perquè, que això s’enfonsa

i que és moment de crisi,

pot no ser en absolut una evidència,

i podem veure aquest any

com un temps per a fer camí,

per reunir tresors que no caduquen

i fabricar-nos entranyes

de misericòrdia,

mentre mirem de reconèixer

-a prop nostre o més enllà-

els mil i un rostres de Déu,

la bellesa de les petites coses.