martes, 16 de junio de 2009

El día de los boleros

Sí tu me dices ven lo dejo todo.
Cantando en la ducha Mónica empezó ese día. Sin saber como, el agua tibia y el bolero desafinado y con la letra medio inventada, vinieron a ser un extraño sortilegio, que se llevó los malos augurios con los que se había levantado.
Llevaba ya mucho tiempo sin levantar cabeza. Su espejo se había empañado, era opaco y se desdibujaba su perfil, así se veía y no sólo por los vapores del baño. Curiosamente, la letra del bolero que entonaba venía a resumir su historia más que de amor de desamor.
Efectivamente lo dejó todo, se dejó incluso a sí misma.
Hacía un día fresquito y al salir a la calle, por un lado agradeció la brisa que acabó de despejarla y la ayudó en su recién estrenada actitud de plantar cara, y por otro sintió la necesidad de arrebujarse en su bufanda.
El paso ligerito no le impidió escrutar con la mirada a las pocas personas con las que se cruzaba, anhelando miradas nuevas y aprobatorias como adivinando su nueva visión de las cosas.
Le dejaría, así simplemente, le dejaría.
Y no obstante, él se había convertido en parte de su alma, ya nada le conformaba si no estaba junto a él.
Cogió el metro y su decisión se iba diluyendo, porque era , aunque no quisiera, esclava de sus ojos juguete de su amor.
Pero sí, tenía que decidirse, aquello no era vida. Recordaba el día que él le dijo: Eres la culpable de todas mis angustias, de todos mis quebrantos, llenaste mi vida de dulces inquietudes y amargos desengaños.
Miró la hora y tuvo que acelerar el paso, llegaría tarde al trabajo y el mal humor aumentaría los pensamientos grises.
Reloj no marques las horas porque voy a enloquecer, me iría para siempre cuando amanezca otra vez.
Bueno, sólo cinco minutos tarde, parece que nadie se ha fijado. Menos mal.
Se instaló ante el ordenador, pero su cabeza seguía en su duda personal. Ella le había dicho que le abrazara lo mismo que la hiedra, y sin que nada le entregara él, ella su vida le entregaría.
Y, sin embargo, la indignación le hizo enrojecer hasta las orejas cuando le vino a la mente su último vaticinio:
Mía, aunque tú vayas por otro camino y que jamás nos ayude el destino, nunca te olvides, sigues siendo mía. Aunque con otro contemples la noche y de alegría hagas un derroche, nunca te olvides sigues siendo mía.
Tenía que apagar ese loco amor, que más que amor es un sufrir, aunque quizás más tarde sentiría nostalgia de escuchar su risa loca y sentir junto a su boca, como un fuego su respiración. Sentiría la angustia de sentirse abandonada y pensar que otra a su lado pronto le hablaría de amor.
En estas cábalas estaba Mónica, cuando oyó la voz de su jefe Ramón y con un sobresalto cayó en la cuenta de que estaba en la oficina y se volcó sobre el teclado.
Su cabeza seguía en clave de bolero. Sin pensárselo más se levantó en busca de su amiga Patricia.
- Patricia hoy tú y yo nos vamos a bailar.

domingo, 7 de junio de 2009

CIUTAT DE LA JUSTÍCIA (Juny 2009)

Aquesta expressió podria indicar que, a Barcelona, en els afers judicials, les coses rutllen de manera exemplar, però dia rere dia comprovo que únicament es tracta d’un eufemisme desafortunat i incongruent. I m’explico:
Visc el cas d’una parenta meva, velleta, i de la seva ex-cuidadora que, havent començat a treballar al seu servei al moment en què la parenta quedà vídua, al cap d’uns mesos li havia pres un nombre considerable de joies -records entranyables i de valor sentimental que ja no veurà més-, s’havia fet transferències de la llibreta de la cuidada al seu propi compte -li presentava els papers de l’entitat bancària en blanc perquè els signés- i fins li va proposar que l’avalés en un negoci que pretenia engegar...
Després d’un gran trasbals i de molts dubtes, consultada la família, la meva parenta la va acomiadar. Ara resulta que l’acomiadament va ser improcedent i que l’ha d’indemnitzar. ¿He de concloure que la justícia entén que era preferible que la meva parenta es continués deixant fer fins que la cuidadora se li hagués “menjat” els pocs o molts estalvis que tingués?
També visc en carn pròpia el fet que una empresa editorial em deu uns diners des de mitjans del 2007 per diverses feines realitzades. Esgotada després d’un munt de contactes telefònics infructuosos, exhaurits tots els meus arguments de paciència, de voluntat d’adaptació a cobrar aquests diners en els terminis que els anessin més bé i que arribéssim a fixar, davant la constatació de la nul·la voluntat de liquidar el deute per part de l’editorial en qüestió, el desembre del 2008 vaig optar per sol·licitar l’ajut de la justícia. En ser una quantitat que ronda els 3000 E, teòricament havia de bastar amb un “procediment monitori”, que pot veure’s resolt en un parell de mesos...
Doncs bé, fa dues setmanes em vaig assabentar que, com que no s’ha trobat la seu de l’empresa aquí a Barcelona, el jutjat s’està plantejant si té o no competències per enviar la meva demanda al jutjat d’una altra província catalana (sort que no s’ha d’enviar a la Sibèria o a la Patagònia!). De manera que, a hores d’ara, al cap de sis mesos de la meva petició formal, no solament no he aconseguit de cobrar el deute, sinó que l’editorial encara no té notícia de la meva voluntat explícita de cobrar-lo.
¿Que potser succeeix que cap dels professionals implicats no fan bé la seva feina?
Vet aquí la cara més visible i més llastimosa de la “ciutat de la justícia”, que una i altra vegada ens mostra la perversió i la podridura d’un sistema que, teòricament -només teòricament, ai las!- ens empara.

Montserrat Gallart Sanfeliu

sábado, 2 de mayo de 2009

Haikus


Hace frío
Y la luna
Más desnuda que nunca.

La noche
Limpia de nubes
Y un frío desamparo.

Pequeña luna gélida
En una noche invernal
Tras mis pasos.

Compañeros fieles
Misteriosos vínculos
Los gatos transparentes.

Cielo plomizo
Y un baile de ocres
Al compás de la tormenta.

jueves, 30 de abril de 2009

Madeleine (de R. Cases)

No tenen res a veure amb qui esperes
aquells que veus passar a través del vidre.
T’asseus, inquieta, i demanes absenta
que et vesteixi una mica la soledat.
Hi ha dies que no goses alçar els ulls.
Fora al carrer, més ombra que certesa:
un món hostil que aguaita.
D’altres, fixes la mirada amb insolència
i vas traient d’un estoig per airejar
la pila de records que se’t barregen.
N’hi ha que suren dolços com la càlida
abraçada de l’aire que ens envolta;
d’altres, punyents, fan recular el desig
de recobrar el temps i de salvar-te.
No cal que giris el rostre amatent:
ningú no et durà un grapat de castanyes
aquesta nit glaçada de novembre...

miércoles, 29 de abril de 2009

Barbie

Creu que la terra tremola al seu pas.
Sabates mínimes d’agulla
li fan dibuixar la ziga-zaga del desequilibri:
no hi fa res, ella avança.
Corre adelerada cap a la caça...
Faldilla bombada i curta,
que es balanceja ignorant de tot.
Dona de vitrina, cervell buit,
brusa cenyida i escot d’horitzó.
Llueix bosseta menuda i llampant
i uns cabells tenyits i ben planxats
que –com els ulls- no són els seus.
Nina de drap, capa de maquillatge,
corre adelerada cap a la caça
i existeix només per la mirada de l’altre.
D’aquí a una estona, es mesurarà
amb altres nines de drap,
i així un dia, i un altre,
amb vestits mínims
i maquillatges extremats;
canviarà sovint el tall i el tint,
per no perdre oportunitat en la caça...
Fins que un dia, potser, en la imatge
que li torni un mirall crític i veraç
-si és que el troba-,
descobrirà que té un cos inútil,
del tot deshabitat.

viernes, 24 de abril de 2009

SOTA UN ARBRE

Contemplar un arbre des de la base mateixa
del seu tronc
és provar de mirar el món d’una altra manera.
És introduir-se en una pell receptiva i,
sota l’endevinat pessigolleig de les fulles,
sota el mapa no desplegat
de branques i branquillons
que es gronxen al vent,
seguir-los el camí, veure on ens duen,
abastar el cel nítid a través d’ells.
És fer l’exercici de copsar altres alès
de la realitat
i sentir la saba que,
escorça amunt,
ens navega a través dels dits.
És respirar fins i tot diferent,
més compassats, sense pressa,
i, en aquesta quietud contemplativa,
endevinar nous colors per al present,
noves perspectives i objectius.
I és comprendre, lúcidament,
que per tornar al lloc d’on venim
cal una vida.